Aleix Solernou- Les Caramelles de Sant Joan

Les caramelles formen part d’un llegat deixat de pares a fills. És una manera de recordar èpoques passades i alegries de joventut. Quan els carrers s’omplien de canalla jugant i corrent amunt i avall. Ara tot és diferent. No queda ni rastre dels records del passat. Els temps canvien. 

Les primeres caramelles del matí sonen al carrer del Pont. Passen uns quants minuts d’un quart d’onze. La veu de la trentena de cantants de la coral La Verbena ressona pels carrers de Sant Joan. Els crits de Bona Pasqua!, Bona Pasqua! que s'escolten al final de cada cançó,  queden perduts en la solitud del poble. Els balcons estan tancats i les persianes abaixades. Bé perdó, darrera d'una finestra d'una casa antiga treu el cap una senyora gran, calculo que d'una vuitantena d'anys. El ballester ho veu molt abans que jo. Ell va guarnit amb uns pantalons negres, camisa blanca,  la faixa vermella i amb un llaç molt fi de color vermell i groc, que li envolta el coll i actua com si fos una corbata. S'acosta a la finestra i desplega el braç de fusta de la ballesta. Al cap de dalt de la ballesta hi pengen dues roses, una de vermella i l'altre groga, com els colors de la senyera, i una petita bossa per dipositar unes quantes monedes. 

El cel s’ha ennuvolat ràpidament. Les primeres gotes cauen al poble i posen en perill la continuació de les caramelles. El trajecte no s’ha acabat. Tot i que són poques les persones disposades a gaudir de les caramelles, encara hi ha gent fidel a la tradició esperant amb ànsia l’arribada dels cantants i de la jove orquestra que els acompanyen.

Plou poc però la directora de la coral pren la decisió d’escurçar el trajecte. En més de dues cançons per carrer, n’hauran de fer una o deixar de banda els carrers desèrtics.

Tot i la pluja, les caramelles segueixen. Els músics aixoplugats sota els balcons, no paren de tocar. De la trentena de cantants alguns treuen el paraigües, d’altres amb l’impermeable i els més valents sota la pluja. Estan decidits a acabar el trajecte. És només un cop l’any. No es volen rendir. Fins que el cos aguanti, exclama un home de la coral. Doncs, fins que el cos aguanti.


Text i foto: Aleix Solernou